“Intocable” o “Intouchables”

Títol de la pel·lícula:      

"Intocable" o "Intouchables"

                

Director, any i productora:

Oliver Nakache i Eric Toledano (2011). Quad Productions

Resum:

Philippe (Fraçois Cluzet) és un home adinerat que pertany a una classe social alta. No obstant això, la seva vida canviarà per sempre quan tingui un aparatós accident de parapent que el deixarà invàlid i en cadira de rodes. Ja no podrà fer res per ell mateix, per tant, haurà de contractar un assistent perquè l'ajudi a desplaçar-se i ha tenir cura d'ell. La persona que quedarà al seu càrrec serà Driss (Omar Sy, 'Micmacs'), un jove de color necessitat de diners que procedeix d'un barri marginal i que a sobre acaba de ser alliberat de la presó. Encara que semblen destinats a no portar-se bé, Philippe i Driss trobaran l'un en l'altre la il·lusió que els falta en les seves vides, Aprendran a preciar i ha barrejar a Vivaldi amb el hip hop, els vestits fets a mida amb la roba folgada i el xandll i l'exquisidesa al paladar amb l'hamburguesa del carrer. Si separats són persones fràgils, junts seran intocables.

Transferència a l’àmbit de l’ensenyança de l’esport:

Sembla difícil poder relacionar aquesta pel·lícula des d’un punt de vista esportiu, però realment podem trobar molts punts en comú amb matèries que hem estat fent aquest quatrimestre, per exemple.

Comencem parlant de la relació d’en Driss i en Philippe des del punt de vista de la matèria de didàctica. Des d’un principi Driss deixa clar que no té cap mena d’experiència i coneixements sobre com tractar i cuidar una persona discapacitada però, tot i això, Philippe sap apreciar el fet de que Driss, des del primer moment, el tractés com una persona normal i corrent, sense mirar-se’l amb pena. Tot i no tenir coneixements i experiència per cuidar de gent així, Driss és un home vital, molt amable, fort, bona persona i, sobretot, molt còmic i expressiu cosa que aporta a Philippe una altre manera de veure la vida i li retornar les ganes de gaudir i ser feliç.

Per tal de relacionar la pel·lícula amb la matèria d’expressió corporal, com ja hem dit anteriorment, Driss és un home molt expressiu tan corporal com verbalment. Comunica molt amb les seves expressions facials i el seu cos i està boig per la música ballable, com diu ell. Aquesta expressivitat en moltes situacions li aporta un punt còmic que és el que li agrada i fa sentir viu a Philippe, un home que se n’havia oblidat del que era riure i somriure des del cor.

Si volem traslladar el motiu i arguments d ela pel·lícula cap a un àmbit més global en el món de l’esport, ens adonem que Driss i Philippe són dues persones totalment diferents, inclús es podria afirmar que un és l’antítesi de l’altre, però com podem observar els pols oposats s’atrauen i es pot veure com tots junts acaben formant un gran equip, un cobrint les necessitats de l’altre. Aquest fet es pot traslladar al món de l’esport ensenyant als nostres jugadors que tot i ser molt diferents entre ells, poden arribar a formar un gran equip, ajudant-se els uns amb els altres per tal de cobrir les flaqueses i arribar a actuar en conjunt.

Valoració personal:

Sempre ha estat una pel·lícula  olt especial per mi. Els valors, l’amistat vertadera i tot el que s’hi mostra són grans exemples per la societat d’avui en dia on d’un petit problema se’n fa una gran muntanya.

És un clar exemple de com dues persones totalment diferents poden arribar a encaixar a la perfecció i complementar-se l’un amb l’altre.

També ens ensenya a no llençar la tovallola, a seguir lluitant per superar els problemes i enfrontar-nos-hi sense por. En Philippe del principi de la pel·lícula és totalment diferents al Philippe del final, ja que Driss amb la seva espontaneïtat, vitalitat i bon cor, l’ajuda a veure més enllà de la seva discapacitat i ensenyar-li que tot i haver patit una desgràcia com la seva, la vida no l’ha perdut i això és quelcom que s’ha d’aprofitar i gaudir fins l’últim sospir.

Sembla impossible que dues persones tan diferents puguin encaixar a la perfecció però, personalment, crec que si necessitem alguna cosa de les nostres amistats és que complementin allò que ha nosaltres ens manca, cosa que entre ells dos funiona a la perfecció.

Enllaç amb la pel·lícula i/o la fitxa tècnica:

http://www.peliculas4.net/ver-intocable-2011-online-8-4573.html

Gridiron Gang (La vida en juego)

Títol de la pel·lícula:

Gridiron Gang (La vida en juego)

Director, any i productora:

Phil Joanou (2006). Columbia Pictures.

Resum:

"La vida en juego" explica la dura història de l'oficial de la condicional del camp de detenció juvenil, Sean Porter (Dwayne "The Rock" Johnson), que, juntament amb un altre oficial, Malcolm Moore (Xzibit), converteix un grup de perillosos delinqüents juvenils en un equip de futbol d'institut. Enfrontat a les rivalitats entre bandes i als odis amargs entre els seus jugadors, Porter els ensenya algunes lliçons difícils (i ell també aprèn algunes) mentre els nois adquireixen el sentit del respecte per si mateixos i de la responsabilitat.

Transferència a l’àmbit de l’ensenyança de l’esport:

En aquest film es mostra el poder que té l’esport per aconseguir reconduir i socialitzar a les persones i, sobretot, per canviar conductes.

Es pot veure com en aquest correccional de menors l’esport suposa un canvi immens en les vides d’aquests adolescents problemàtics, oferint-los una oportunitat per canviar les seves vides i perdonar-se a ells mateixos i als altres.

Ajuda a crear vincles molt forts entre tots ells, convertint enemics en amics, mostra de la gran eina socialitzadora que pot arribar a ser un esport d’equip. Però, sobretot, ensenya a aquests nens el que és l’esforç, la superació personal i, el més important, la disciplina.

Per sort la societat ha sabut veureu i valorar-ho i, ara mateix, en moltes presons i correccionals per menors ja hi ha programes esportius per tal que els nens o adults descobreixin noves maneres de canalitzar la seva energia i ràbia i, sobretot, aprendre bons comportaments i socialitzar-se amb altres persones.

Valoració personal:

Era, potser, el cinquè cop que veig aquesta pel·lícula i segur que no serà l’últim. El fet de veure com un esport, que en aquest cas és el rugbi però podria ser qualsevol altre, ajuda tant a un grup d’adolescents amb problemes conductuals a reformar-se i fer noves i grans amistats, fa que te n’adonis del poder socialitzador i disciplinari que té l’esport.

L’esport pot utilitzar-se per moltes raons, voler estar en forma, fer nous amics, canalitzar emocions com la ràbia o la tristesa, descarregar energia acumulada... Però el que està totalment clar és que no n’hi ha cap de negativa, segons el meu parer.

Des de ben petita, concretament des dels 4 anys que practico esports. N’he provat moltíssims i cada un d’ells m’ha aportat coses diferents però igual de bones. El bàsquet, en concret, ha estat durant molts anys el centre de la meva vida i, realment, estic molt agraïda de tot el que m’ha aportat aquest esport. Gràcies al bàsquet sóc la persona que sóc ara, disciplinada, extravertida, forta, generosa i, sobretot, persistent.

Si quelcom m’ha ensenyat l’esport en aquesta vida és a lluitar per allò que es desitja sense posar-te límits ni impediments. Per tot això i per molts altres motius, dedicaré tota la meva vida a defensar l’estil de vida que he escollit, el de l’esport.

Enllaç amb la pel·lícula i/o la fitxa tècnica:

http://series.ly/pelis/peli-KHRP6DARY9 http://streamcloud.eu/sbg9t155rc6b

Rythm is it! (Esto es ritmo!)

Títol de la pel·lícula:

Rythm is it! (Esto es ritmo!)

Director, any i productora:

Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch (2004), Boomtown Media Berlin/Cine Plus/ RBB-Art.

Resum:

Un projecte dirigit per l'artista i coreògraf britànic Royston Maldoom on 250 nens i joves de difereents procedències, edat, sexe i classe social estudien la coreografia de "La consagració de la primavera" de Strawinsky, sota la direcció de Sir Simon Rattle. Al final del documental les dues parts s'ajuntaran per tal de realitzar la molt aclamada actuació a l'escenari del Treptow-Arena.

Ens ensenyarà com la música i el ball canviaran la vida i maneres de pensar de molts nens i joves, en concret es seguirà de més a prop a tres estudiants Marie, Martin y Waisen Olayinka (aquest últim d'origen nigerià), amb els quals podrem observar els canvis notables que produeix aquest projecte en les seves vides.

Transferència a l’àmbit de l’ensenyança de l’esport:

La dansa com tothom sap és un esport artístic i aquest documental ens mostra com un esport que es podria classificar com col·lectiu, tot i que els passos s’aprenen individualment, pot ajudar a canviar la vida de les persones. L’esforç, la perseverança, el compromís i l’obligatorietat d’interactuar amb altres persones és el que fan de l’esport una eina realment útil per la transmissió de valors que serviran a les persones en un futur.

És important que les persones que estiguin al capdavant d’un projecte de tal importància i magnitud siguin gent compromesa, amb talent i passió per allò que ensenyen, només així pot arribar a funcionar.

Valoració personal:

És un documental molt idoni per fer veure a la gent la importància de l’esport i la capacitat que té per canviar a les persones, tan físicament com de mentalitat.

L’esport és compromís, compromís d’aixecar-te cada dia i seguir la teva rutina i saber que has de deixar-te un moment del dia per dedicar-t’hi. Ajuda a nodrir-te en molts aspectes. Nodrir-te de la gent que coneixes en aquest món, de les coses que aprens cada dia, de les experiències que t’ofereix, dels sentiments que fa florir...

El nostre món sense motivacions i objectius pels que lluitar no seria absolutament res. LA gent no tindria rumb ni aspiracions, tot seria avorrit i monòton. Necessitem l’esport per donar sentit i color a la nostre vida.

Enllaç amb la pel·lícula i/o la fitxa tècnica:

https://www.youtube.com/watch?v=kmuD89Afmy8

60 minuts pensant en els altres, Toshiro Kanamori

Títol de la pel·lícula:   

60 minuts pensant en els altres, Toshiro Kanamori

Director, any i productora:

Noburu Kaetsu (2002), NHK (Nippon Hoso Kyokai)

Resum:

Reportatge rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens de la mà de Toshiro kanamori, i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades als pares.

Transferència a l’àmbit de l’ensenyança de l’esport:

Tot professor, monitor o tècnic de l’esport ha de saber que en l’educació no només compte el saber molt sobre la matèria o esport que imparteixes, també és molt important saber transmetre els coneixements i aconseguir que els teus alumnes gaudeixin amb el que els estàs ensenyant.

Molts d’ells, a vegades, obliden que també és important conèixer als alumnes i crear una sèrie de lligams amb ells per aconseguir l’interès i respecte que tot educador busca. Per tant, hauríem d’intentar canviar els nostres objectius a principi d’any de voler que els nostres alumnes hagin practicat i assolit mínimament tots els coneixements que teníem plantejats impartir i centrar-nos més en intentar que els nostres alumnes gaudeixin al màxim de la matèria d’educació física o de l’esport que nosaltres els hi estem ensenyant, només d’aquesta manera podrem considerar que el que haurem estat fent amb aquells alumnes o jugadors, haurà estat útil i profitós tant per ells com per el propi educador.

Valoració personal:

Sempre s’agraeix que un professor t’ensenyi coses útils a la vida, com aquest reportatge que ens ha fet veure en Sebastiani. Amb aquesta frase crec que descric perfectament el que m’ha ensenyat aquest reportatge, és a dir, que pot ser més útil per una persona o alumne que la felicitat, aprendre a ser feliç?

Es pot notar l’apreci i l’empatia que sent Toshiro Kanamori cap a tots i cada un dels seus alumnes. Sap greu que avui en dia en quedin pocs de professors com ell per no dir cap, ja que ara per ara el que la majoria de professors creuen que han de fer amb els seus alumnes és transmetre informació i prou, sense preocupar-se per res més que ensenyar-los coneixements com si fossin màquines.

En el passat molts de nosaltres hem tingut un Toshiro Kanamori a la nostra vida i de ben segur que és el professor/entrenador que més recordem i del que mantenim més fresques les ensenyances que ens va transmetre, ja que al ser la persona que més hem apreciat com educador hem volgut mantenir amb més cura dins nostre tot el que ens va poder ensenyar. Amb això vull dir que un professor no és millor per ser el que més coneixements té sobre la matèria o esport que imparteix, sinó amb la forma de transmetre’ls als seus alumnes/jugadors.

Enllaç amb la pel·lícula i/o la fitxa tècnica:

https://www.youtube.com/watch?v=so3Mr-OKG60